Les professores de tapís: la Meritxell i la Greta.
dimecres, 3 de juny del 2015
TEIXIM FORTALESES INTERIORS
Estem a punt d'arribar als cent haikus de l'exposició conjunta entre alumnes de tapís i dels tallers de lectura i escriptura. "Teixim fortaleses interiors" s'inaugurarà el mes d'octubre de 2015 en el marc de la violència de gènere. Continueu escrivint haikus, les companyes de tapís necessiten poemes alats per inspirar-se i fer aquests tapissos carregats de creativitat i emoció.
FINAL D'UN CURS RIC EN PERSONATGES - Francina Gili
En aquest curs 14-15, hem fet un camí que ara s’acaba i amb ell hem enriquit el nostre bagatge personal de coneixements. Les desventures de la Joana E. han mantingut el nostre interès els primers mesos, i més tard hem retrobat vells coneguts de la nostra literatura. Els seus textos ens han confirmat que, malgrat els obstacles, som una nació tossuda i sòlida, que se sent orgullosa de posseir una cultura pròpia, rica i diversa, comparable a la de qualsevol país lliure.
Aquestes experiències literàries han culminat amb dues trobades teatrals. Una, en el marc íntim que acomboià un dia les vivències de Joan Maragall. Situats en les darreries del 1800 i primeries del passat segle, el mateix Maragall ens ha explicat la seva vida des del menjador, tot fent una passejada per aquest període històric tan transcendental. Escoltant-lo, en ha quedat ben palès que Maragall fou un intel·lectual de primer ordre i un home honest, conseqüent amb el seu ideari patriòtic. L’actor Jep Barceló, fa una interpretació magnífica i l’obra, escrita per Josep M. Jaumà, incorpora a l’ampli ventall humà i artístic del personatge, una vigència ben actual. Corprenen certs fragments que semblen extrets de la situació política que ara travessem. Entre les peces d’un mobiliari interessant m’ha sorprès agradablement la visió de dues peces pictòriques de gran valor: “Pastoral”, l’oli del noucentista Joaquim Sunyer, i “Un bohemi”, retrat del pianista francès Erik Satie, pintat per Rusiñol.
L’altra experiència teatral ha tingut lloc al Teatre Nacional, amb l’adaptació que l’Àlex Rigola ha fet de la novel·la “Incerta glòria”, de Joan Sales. És una obra dura on s’hi barregen una sèrie d’elements carregats de simbolisme. La guerra no actua especialment com a relat, sinó com a pretext per a plantejar conductes humanes. “Quina llàstima que en el teatre tinguem un temps finit i no hàgim pogut desenvolupar totes les trames, personatges i cites memorables que presenta el seu original”–diu el mateix Rigola. Això és també el que jo penso després de veure l’obra i d’haver llegit gran part del llibre, que espero completar ben aviat. En aquest sentit, la novel·la és un vehicle molt més ric per transmetre pensaments i situacions. En el teatre, malgrat l’esforç imaginatiu del director, els personatges deambulen un tant hieràtics i en la limitació del medi (també per culpa d’una sonoritat deficient) es perd gran part de la intensitat temàtica. Llàstima, perquè la novel·la, tot i la seva cruesa, destil·la poesia, i en cada pàgina s’hi planteja una idea o un pensament impactant que convida a la reflexió.
dimecres, 27 de maig del 2015
UNA VISITA EXCEPCIONAL A LA CASA MARAGALL
El grups del TALLER DE LECTURA I ESCRIPTURA - més de cent vint persones- hem assistit a la representació teatral de la vida, l'ànima i l'obra de Joan Maragall. El monòleg ha captivat cadascun dels grups: els de dilluns, de dimarts, de dimecres i de divendres. Arran de la qualitat del guió, la direcció, l'actuació, el suport tècnic de llum i so i l'entorn real del poeta hem conegut amb profunditat i emoció el personatge.
I és que Joan Maragall ens ha convidat a fer el te a casa seva i la veu i la mirada del poeta ens han conduït pels viaranys de la seva vida i obra. Per això ja és nostre i no l'oblidarem mai.
I és que Joan Maragall ens ha convidat a fer el te a casa seva i la veu i la mirada del poeta ens han conduït pels viaranys de la seva vida i obra. Per això ja és nostre i no l'oblidarem mai.
De dreta a esquerra:
Josep M. Jaumà (guió), Jep Barceló (actor), Francisco Bellido (llum i so)
Tertúlia amb Josep M. Jaumà
Joan Maragall (l'actor Jep Barceló)
En Jep Barceló atenent l'emocionat públic .
El tècnic de so i llum (Francisco Bellido)
Mònica Batlle és qui organitza aquestes representacions, acull el públic i ens permet descobrir la casa de la família Maragall, que eren els seus avantpassats.
El grup de divendres
El grup de dimarts
El grup de dilluns
El grup de dimecres
dijous, 21 de maig del 2015
La narració Carnestoltes de Caterina Albert ens ha entusiasmat. Hem treballat, entre moltes altres joies, el paràgraf de la Glòria, la minyona de la Marquesa d'Artigues, en què resa l'"Oració muda de la felicitat". En Jaume ens ha penjat imatges del conte.
CARNESTOLTES. De Caterina Albert - Jaume Roig
Semblances de la Marquesa d’Artigues
 |
| Cató el Vell |
… per les persianes, obertes de mig en avall,
entrava la resplendor dels fanals de la Rambla,
topant, de primer, amb el cap de la Marquesa
i accentuant-li vigorosament
sos trets de vell senador romà …
 |
| REMBRANDT. Retrat de Aechje |
i sobre el camper fosc de l’alcova,
son rostre, aclarit a la Rembrandt,
s’animà amb un llampec de satisfacció …
dimecres, 20 de maig del 2015
GAZIEL (Agustí Calvet) - Jaume Roig
L’enterrament de mossèn Cinto
Verdaguer a Vallvidrera, 1902 (tinta de Ramon Miró i Folguera)
Itinerari de Gaziel el dia de l’enterrament de mossèn Cinto
1.- … Llavors ja vivíem al número 3 del passatge de Mercader … I quan vingué el dia 13, el de l’enterrament de mossèn Cinto, des de primeres hores de la tarda em vaig llençar al carrer …
2.- … Quan vaig arribar a la plaça de Catalunya …
3 i 4.- … Pel carrer de la Canuda seguirem fins a la plaça de Sant Jaume …
4 i 5.- …els meus amics i jo ens escorreguérem amb penes i treballs pel carrer de Ferran, cap a la Rambla …
5.- … en arribar nosaltres al Pla de la Boqueria, les campanes de Betlem es posaren a tocar a morts …
6.- …Així, enduts pel corrent, anàrem a parar a la Porta de la Pau …
7.- … enfilàvem l’estreta i malparada carretera del Morrot, camí de Can Tunis, sota l’ombra espadada i sinistra del Montjuïc, …
8.- … Quan, per fi, arribàrem al cementiri, ja fosquejava, …
diumenge, 10 de maig del 2015
EN HONOR A POMPEU FABRA - Ramon Aromí
Un apunt biogràfic de Pompeu Fabra escrit pel professor David Paloma, ens recordava a classe que el Mestre havia nascut l'any 1868 a Gràcia, en el temps que encara era un municipi independent. Concretament en una caseta que hi havia hagut allà on ara conflueixen la Travessera de Dalt i el carrer de Larrard.
Ben atenta, la companya Mª Teresa Oliva, ens informà que a la vora d'aquell indret, a la plaça de Lesseps, hi havia un monument dedicat a Pompeu Fabra.
 |
| Monument a Pompeu Fabra Foto: R. Aromí |
Ens vam dirigir cap el lloc indicat i, efectivament, al vèrtex inferior de l'edifici de la Biblioteca Jaume Fuster vam trobar la roca d'homenatge a l'il·lustre filòleg.
 |
| Detall del Medalló i Placa commemorativa Foto:R.Aromí |
La llegenda de la Placa, que costa d'esbrinar a la foto, diu el següent:
A POMPEU FABRA
GENI ORDENADOR DE LA LLENGUA CATALANA
EN EL CINQUANTENARI DE LA PUBLICACIÓ DEL
SEU DICCIONARI GENERAL
XIV FESTES POPULARS DE CULTURA
POMPEU FABRA - GRÀCIA 1982
 |
| Altre versió del monument |
 |
| Vista de la Plaça amb el monument |
Així doncs és com els graciencs van voler retre homenatge al seu admirat conciutadà.
dimecres, 29 d’abril del 2015
dijous, 9 d’abril del 2015
LA DIDA Salvador Galmés
A l’entorn de “La Dida, de Salvador Galmés i Sancho 1876-1951 - Mallorca
Glòria Judal
No és la meva intenció fer cap biografia de l’autor, sinó posar en lletra les impressions que aquesta obra de petita extensió m’ha causat.
Llegida entre tots els companys de classe, i seguidament comentada, m’ha semblat que l’obra contenia trets que l’agermanaven a d’altres que ja havia llegit molt abans de descobrir el mallorquí Galmés. Totes les obres que em venien a la memòria tenien les mateixes constant: la duresa dels ambients, sovint rurals, els baixos instints dels personatges i el drama humà que els protagonistes patien, ja fos per causa de l’entorn social o del destí.
Exposo això perquè penso en la Mila, de Solitud, i també en els desgraciats personatges dels Drames Rurals de “Víctor Català”- Caterina Albert. També em duu aquesta reflexió a Prudenci Bertrana, amb Josafat, aquell desequilibrat campaner de la catedral de Girona que acaba llevant la vida a la prostituta amb qui s'esbravava, i també en les seves Proses bàrbares, on la crueltat que manifesten llurs personatges produeixen veritables esgarrifances; també penso en Raimon Caselles i els seus Sots feréstecs i en Marià Vayreda, amb La Punyalada.
“La Dida”, de Galmés, és una dona que, com la Mila, la vida la duu a haver de prendre una dràstica decisió en solitari: revoltar-se contra l'advers destí a què les circumstàncies la forcen, o ser vençuda i anihilada per l’entorn extern i/o familiar que li imposa una rígida obligació contrària a allò que el seu raonament natural li dicta. En el cas de la novel•la de Caselles, “la dida” -una foravilera llogada per alimentar una criatura a ciutat, de família benestant-, sent que és possible alimentar alhora els dos nodrissons: el propi i l'externa. La dona sent i experimenta una sèrie de contradiccions i neguits davant d'una situació que no controla. La desesperació davant del decandiment físic i psíquic del seu infant, quan a la fi li deixen veure després de molts precs i passats força dies, en constatar l’estat en què el petit es troba, aflaquit i decandit, activen en ella unes reaccions que la porten a emprendre una acció tràgica, conseqüència del renou intern que se li enfila pel cos i fins a les neurones, menant-la a destruir allò que fa perillar la vida del seu fill: “l’externa”, aquella criatura a qui la mare no vol alimentar perquè li és més important gaudir i atendre les seves relacions socials que no pas el fet de tenir-ne cura i nodrir-la.
L’obra ens mostra una dona, la dida, que no té dret a decidir. El marit, la mare, els qui la lloguen, decideixen per ella. És aquesta una evidència constant en els personatges de la narrativa modernista, però per entre les trames s'hi enfilen una Mila, aquesta Dida, aquella “Laura a la Ciutat dels Sants, de Miquel Llor , dones que, nedant contra corrent, es planten i decideixen. Troben la força interior que les allibera del jou de qui les sotmet.
Si em va impactar aquesta obra, com a la resta de la classe, és perquè va ser escrita per un canonge, el qual no se n'està d'expressar un grapat de denúncies des del seu lloc de privilegi, no essent pas aquest precisament el costum de l’estament eclesiàstic que -més aviat és, fins i tot a dia d’avui-, ben contrari, amagant tot allò que és denunciable de la societat.
Impacta l’obra, que va ser escrita en la primera dècada del segle XX, perquè en ella treu a la llum el menysteniment per dona que, en aquesta narració és tractada com un animal a munyir; s’entreveu crítica a l’església mateixa, i, a la societat que creu que amb el diner pot comprar la voluntat de la persona, de grat o per força. Denuncia també el domini de l’home envers la dona, car se’n sent l’amo i senyor, el qui decideix què cal fer, i qui percep i disposa del diner que la dona guanya.
Galmés es un capellà valent que amb aquesta obra breu, segurament nodrida de les confessions a les quals pel seu ministeri tenia accés, retrata la societat del seu moment convertint el pòsit de tantes confidències en matèria que la seva ploma sap novel•lar.
A banda d’aquesta activitat d’escriptor, la qual va conrear només durant una etapa de la seva vida, dedicà la major part de la seva creativitat a la promoció i coneixement de l’obra de Ramon Llull. També traduí clàssics com Ciceró, Cató...
Va ser un erudit, i entre les moltes tasques que va emprendre destaca el desig de normalitzar la cultura catalana a Mallorca, desig i necessitat no exempts de dificultats. Dos contemporanis seus, Antoni M. Alcover i Miquel Costa i Llovera, també, a l'ensems, van potenciar el mallorquinisme dels clergues i seminaristes.
"Així, el Seminari proporciona una excel•lent formació en el llatí i el català dins d’un marc ideològic de tipus mallorquinista i catòlic, formació que alhora proporcionarà a aquells qui tinguin talent tant fer tasques de traducció com de creació literària . En aquest sentit, Galmés rep ja una sèrie d’estímuls provinents d’una cultura normalitzada en un cert grau, però plena de reptes de futur per a dur a terme de forma plena aquesta normalització encara incompleta. "
 |
| Càntir de ceràmica valenciana amb al·legories populars i religioses |
El tema d'avui m'ha despertat una neurona adormida.
Connecta un record que guardo del meu sogre, fill d’una família que vivia de les seves rendes i que va haver de menester el servei d’una dida per nodrir aquell bebè que seria, seixanta anys més tard, "l’avi Lolo" de les meves filles. La seva dida era valenciana d’origen, i d'ella sempre se'n va parlar bé.
A casa dels meus sogres hi havia un objecte, un càntir molt especial, al•legòric de la terra de la dida, i que ella va regalar a la família; gairebé és un objecte centenari. A la mort dels sogres el vaig rescatar de ser llençat perquè li coneixia la mica d’història. Ara, me’l miro com la curiosa relíquia que amb els anys ha esdevingut.
LA PERSIANA VERDA
Persiana verda envellida pel temps,
fusta amb clivelles, com la pell del front,
de la boca i els ulls de la vella.
A la cambra la llum no hi penetra.
Erta reposa dins la caixa,
-rosari a les mans i abillada de negre-
la padrina Angeleta.
D’ençà que va perdre el ceptre i el rumb,
va viure sempre a l’ombra, discreta;
la fredor del voltant la va anar tornant corseca.
Li han cantat les absoltes.
Composta, ben sola,
però regalada de flors, que fan bonic!,
sense seguici se’n va la padrina Angeleta
amb el cotxe de morts a l'enfony ple de nit.
I, tot seguit, l’oblit.
(Aquesta imatge que recull el poema, és real. El cor se'm va encongir perquè trobava sòrdid que cap familiar acompanyes la finada fins al cementiri i tot quedés en mans de personal contractat. El marc on es situa el poema és rural. L'he afegit aquí pensant que s'avé amb tantes imatges tristes com les que, a voltes, he llegit dels autors citats.)
Text i fotografia: Glòria Judal
dissabte, 14 de març del 2015
El Comte Arnau - Josep Maria de Sagarra
Vam encetar el curs amb la lectura de Cartes a Màrius Torres de Joan Sales. Vam continuar amb la novel·la Joana E., de Maria Antònia Oliver. Arran d'aquesta obra ens hem aturat a llegir La dida de Salvador Galmés i Rondaies mallorquines d'Antoni Maria Alcover (Jordi des Racó).
Ara, a l'entrada de la primavera, ens plau sentir veus tel·lúriques personificades en el mite del Comte Arnau. Lluís Soler n'és el rapsode i nosaltres també en serem. Continuem amb l'apassionant aventura de la lectura i l'escriptura creativa!
dissabte, 28 de febrer del 2015
I ara ja podem preparar-nos per a l'APLEC DE RONDALLES d'Antoni Maria Alcover.
Tornarem a ser infants tot escoltant els contes que ens explicarem.
Recordem que la Joana E. va conèixer Antoni Maria Alcover. I que dona Maria, "mumare", s'hi va barallar i tot! El pastor de Solitud, en Gaietà, hi va mantenir una llarga i coral conversa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)